dimarts, 11 de setembre de 2012

2912.09.11 DISCURS DE L’IL·LM. SR. DAVID RODRÍGUEZ, ALCALDE DE SOLSONA



Il·lustríssim senyor President del Consell Comarcal, senyores i senyors
regidors, pubilla de Solsona i donzelles d’honor, solsonins i solsonines.

Us agraeixo, un any més, a tots i totes l’assistència en l’acte amb què Solsona
commemora des de fa sis anys la Diada Nacional de Catalunya. I agraïm,
també, a l’Assemblea Nacional Catalana, a l’Orfeó Nova Solsona, als
Trabucaires i als Castellers de Solsona que hi col·laborin, enguany també amb
la participació dels Salats de Súria.

Aquest any hem alterat la programació i hem avançat horaris, com ja sabeu,
per facilitar l’assistència dels solsonins a la manifestació convocada a
Barcelona per l’Assemblea Nacional Catalana. Per això no hi haurà més
intervencions a banda de la lectura del manifest que acabem d’escoltar i el
meu parlament. I per això ahir es va avançar la recepció oficial del Consell
Comarcal i avui s’han ajornat les convocatòries de tarda, és a dir, la ballada de
sardanes i la funció de teatre, per un altre dia.

I ho hem consensuat institucions i entitats, perquè la crida d’avui a la capital
catalana no és una manifestació més de l’Onze de Setembre. Ens trobem en
una de les cruïlles més decisives per al rumb del nostre país. Els catalans som
a les portes de viure una nova transició. Ens hi duu el govern espanyol i ens hi
duu la voluntat dels propis catalans. Ara ja no s’hi val a adoptar una còmoda
ambigüitat de mitges tintes. Ara és el moment de prendre decisions fermes i
inequívoques. És ara o mai. Per això, en aquest Onze de Setembre hem de
deixar via lliure a la màxima aspiració nacional, sense limitacions de cap tipus.
Aquesta màxima aspiració té un nom, sense eufemismes, es diu
independència.

Per cert, la capçalera de la manifestació de Barcelona durà el lema de
“CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA”, i tothom que es posi darrera aquesta
pancarta serà això el que reclamarà. Si algú no ho vol entendre o vol tirar aigua
al vi per interès partidari o qualsevol altre, que els ciutadans no li ho perdonin
fàcilment.

Mereixem ser tractats com un poble adult. Podem i volem ser responsables de
les nostres decisions, ser nosaltres els qui decidim el nostre futur, com
construirem el nostre país i què farem amb els nostres impostos. Volem
incrementar la riquesa i el benestar social de la nostra gent i dels nostres fills.

Per això no anem contra ningú. Volem la independència per anar a favor de
Catalunya i de tots els catalans, en el sentit més ampli possible del terme. La
volem perquè els petits estats democràtics són els que estan sortint més aviat
de la crisi. Són els millor gestionats i els que poden garantir un nivell més alt
de qualitat democràtica.

Volem la independència perquè sabem que ningú millor que nosaltres
mateixos coneix la nostra societat i els seus problemes i, per això mateix, som
qui millor pot resoldre les nostres qüestions. No volem perdre més el temps a
explicar qui i com som. No tenim temps per perdre en qüestions identitàries
que ja haurien d'haver quedat resoltes fa molt de temps. Volem anar per feina
en la defensa dels ciutadans i ciutadanes d'aquest país que tan malament ho
estan passant.

La independència no és només una qüestió de necessitat econòmica, sinó
també social. Sabem que podem i volem garantir una millor qualitat de vida
per a tothom que viu a Catalunya, i volem decidir en quina mesura i com som
solidaris amb la resta de pobles del món per a que també participin del nostre
progrés. Per fer possible tot això, requerim la sobirania política.

L’alcalde i fill predilecte de Solsona, Xavier Jounou, l’Onze de Setembre del
2007 pronunciava des d’aquí el seu primer parlament de la Diada. Hi
defensava que tothom pot tenir una idea de com creu que ha de ser
Catalunya, del major o menor grau d’autogovern que ha d’assolir; des dels qui
la volen com una regió més d’Espanya, fins als qui volem arribar a la
independència. “Però hi ha una cosa”, deia el Xavier, “a la qual qui es diu
demòcrata no pot claudicar, sigui quin sigui el seu ideal polític i social. És la
llibertat: sense llibertat no hi ha democràcia, ni justícia. Sense llibertat, la
condició humana es degrada”.

Aquesta Festa Major som molts els solsonins i solsonines que hem tingut
l’estelada al balcó. A partir d’avui també la podeu veure al balcó consistorial.
Altres anys la corporació local ha deixat que altres la hi pengessin, però avui
l’hem penjada nosaltres. I tenim per cor no retirar-la’n fins que aquest país no
sigui plenament lliure.

La senyera estelada és l'ensenya de la llibertat d’un poble, integrat per les
persones que viuen a Catalunya, tinguin la procedència que tinguin i duguin el
cognom que duguin. Hem de maldar per una Catalunya amb espai per a tots
en un marc de convivència exemplar. Ningú que visqui aquí no pot sentir-se
ofès per defensar casa nostra amb una bandera que no s’enfronta a ningú.
L’estelada no és només un símbol de les aspiracions catalanes com a país
independent. Simbolitza la plena llibertat nacional, però ara, arran de la decisió
de prohibir la seva exhibició en alguns estadis de futbol, també representa la
defensa de la llibertat d’expressió.

A mitjans dels anys vuitanta, en el viatge de fi de curs de COU a Roma, un
grup de companys de l'Institut Francesc Ribalta vam exposar l’estelada en
plena plaça de Sant Pere del Vaticà fins que la policia ens la va fer retirar. En
sortir de la plaça, un parell de capellans espanyols se’ns van atansar i ens van
preguntar sobre aquella bandera. “Pero, que bandera es ésta? Ésta no es la de
Cataluña!”. “No”, vaig respondre, “ésta es la reivindicativa”. “Pero que
reivindicáis?”, van tornar-hi amb aquell to tan castís d'aquell a qui se l'hi
comença a pujar la mosca al nas. “Que somos una Nación y que queremos la
independencia”, vaig contestar. I ells, actuant com a espanyols, no pas com a
capellans, van afegir: “¿Aún estáis así?”.

Han passat prop de trenta anys d'aquell fet, i si pogués tornar a trobar ara
aquells dos personatges els recordaria que “aún estamos así, pero ya falta muy
poco”. I, tenint en compte declaracions de certs coronels i presidents de
regions espanyols seria jo qui els demanaria a ells: “Y vosotros, aún estáis
así?”.

L'altre dia vaig tenir el privilegi de ser convidat a la preestrena del documental
que avui s'emet per TV3 sobre el setge del 1711 a Cardona. Us recomano que,
per poc que pugueu, el mireu. Allà s'hi mostra la voluntat i la determinació d'un
poble en la defensa de la seva llibertat. “Viurem lliures o morirem”, cridaven els
defensors de Cardona. Afortunadament, ara ja no cal que mori ningú, però sí
que necessitem d'aquell esperit de resistència i de coratge en la defensa del
que som i del que volem ser.

Us animo aquesta tarda a fer pinya a Barcelona en una convocatòria de la
societat civil. Com més hi siguem, més força tindrem davant la classe política
catalana i espanyola, i més seriosament es prendran el nostre missatge en
l’àmbit internacional.

Hem arribat a un punt d'inflexió en què, a partir d'ara, els esdeveniments es
poden precipitar a una velocitat enorme. Allò que fa poc semblava que no
arribaria mai, pot succeir en qualsevol moment. Ho deia Vicent Partal l'altre dia
a Vilaweb: “Tot va molt ràpid. No fa pas tants mesos ens indignàvem si la
revista Time ni tan sols ens posava en la llista de possibles nous estats. I d'això
hem passat al podi. Per a la premsa internacional hi ha tres casos que cremen
al món: el Quebec, Escòcia i Catalunya”. I, alhora, advertia: “que ningú no
baixi la guàrdia que no hi ha res guanyat. Però agafeu moral que ens espera la
història”.

Visca Solsona, visca la llibertat i visca Catalunya