diumenge, 13 de febrer de 2011

Vincent van Gogh

Vincent Willem van Gogh (Zundert, 30 de març de 1853Auvers-sur-Oise, 29 de juliol de 1890). Fou un pintor postimpressionista neerlandès.[1] Va pintar uns 900 quadres (27 d'ells autoretrats) i 1.600 dibuixos, a més va deixar 800 cartes, 650 d'elles dirigides al seu germà petit Theo van Gogh. La figura central a la vida de Van Gogh va ser el seu germà Theo, qui contínuament i desinteressadament li va prestar suport financer. La gran amistat que va unir tots dos germans de per vida, està documentada en les nombroses cartes que es van intercanviar a partir de l'agost de 1872. Van Gogh va ser un pioner de l'expressionisme.
Malgrat la qualitat de la seva obra, va caldre esperar a la seva mort perquè els seus mèrits fossin reconeguts i es convertís en una gran figura de la pintura. Va tenir una gran influència en l'art del segle XX, especialment entre els fauvistes i expressionistes alemanys.[2] El seu art va ser seguit per Derain, Vlaminck i Van Dongen.[3]

Biografia

Família Vicent van Gogh va néixer a la localitat de Zundert, a la província del Brabant Septentrional, als Països Baixos. El seu pare, Theodorus van Gogh, era un pastor protestant casat amb Anna Cornelia Carbentus; varen tenir un primer fill, que va néixer mort, just un any abans de la vinguda al món de Vicent, el mateix dia 30 de març, i li van posar el mateix nom que a l'infant mort. El matrimoni van tenir cinc fills més: tres nenes i dos nens.
A Vincent li agradava la solitud, i durant la seva infància va assistir a l'escola d'una manera irregular. Els seus pares el van enviar a internats, el primer a Zevenbergen, l'any 1864, i més tard, el 1866, a Tilburg, fins que va deixar els estudis ja de manera definitiva als quinze anys d'edat.[4] Sobre la seva joventut Vicent va arribar a comentar: «La meva joventut va ser trista i freda i estèril... »[5]

Primers treballs

Marxant d'art

Des de molt jove va mostrar un caràcter difícil i un temperament "molt" fort. Aquest tret de la seva personalitat el feia molt inestable. Finalment, el 1869, després d'un any d'estada a Zundert, va poder començar a treballar a la galeria d'art de la filial de la Goupil & Co a La Haia.[6] En aquests primers temps, sembla que la seva adaptació va ser bona; fins i tot va arribar a escriure: «És un negoci meravellós; quant més temps es treballa en ell, més ambiciós es torna un». L'any 1873, li van proposar el trasllat a Londres, per al subministrament d'obres d'art directament als comerços d'aquesta ciutat. Va ser allà on va tenir el seu primer enamorament; va ser Úrsula, la filla de la patrona on es trobava allotjat, però va ser rebutjat ja que la noia estava compromesa.[7] Va ser traslladat a l'agència de París, on el seu amor per l'art va anar creixent; davant d'una exposició de dibuixos de Millet va comentar:
« Quan vaig entrar a la sala de l'hotel Drouot, on estaven exposats, vaig sentir alguna cosa així com: descalça't, perquè el terra que trepitges és sagrat.[8] »

El 10 de gener de 1876, en una carta dirigida al seu germà Théo li va comunicar que havia estat acomiadat de la galeria d'art i que hauria de marxar l'1 d'abril.[9] El van acusar de perdre l'interès per les vendes, de manca d'amabilitat en el tracte als clients i, el pitjor, que tractava sempre d'imposar el seu gust quan apreciava les obres d'art. La seva família li va proposar que obrís ell mateix una galeria, on podria oferir la classe de pintura que ell mateix escollís. Aquesta idea la va rebutjar de ple i més tard va insistir al seu germà, també marxant d'art, perquè deixés el seu treball ja que «el comerç de l'art era una farsa».[10]

Religió

Per aquell temps a van Gogh li va augmentar el seu fanatisme religiós, probablement com un refugi per als seus fracassos laborals i amorosos. Llegia contínuament la Bíblia i La imitació de Crist de Tomàs de Kempis. Després d'estar durant poc temps com a mestre auxiliar a Ramsgate, començà a treballar a Isleworth com ajudant del predicador metodista Jones, on va aconseguir de pujar al púlpit de l'església i llegir un sermó que s'havia preparat escrupolosament. Sobre aquest primer sermó existeix una còpia que va enviar al seu germà Théo amb frases com:
« Quan em trobava al púlpit, em sentia com qui des d'una fosca cova subterrània torna a sorgir a plena llum, i és meravellós pensar que, des d'ara, predicaré l'Evangeli per tot arreu. »

Va passar uns sis mesos a Dordrecht com a empleat d'una llibreria, i el maig de 1877 es va traslladar a Amsterdam on es preparà per a entrar a la facultat de Teologia. Malauradament, va haver de desistir com també va haver d'abandonar els seus desigs d'entrar a una escola metodista; per rebutjar-lo es va argumentar la seva nul·la facilitat de paraula en el moment de parlar, però de fet el motiu era la seva incapacitat de subordinació. Cada vegada l'era més difícil adaptar-se a un cert ordre i sotmetre's a algú que el dirigís.[11]
A partir de l'any 1878 marxà a la regió de Mons, a Borinage, Bèlgica, on amb condicions extremament dures va realitzar una feina evangelitzadora entre els miners de la zona; però amb el seu fanatisme, el que aconseguia era espantar-los. Dormia en una petita barraca i el seu estat s'anava degradant cada dia més; a més, repartia el poc que tenia entre els pobres. Quan els seus superiors religiosos se n'assabentaren, l'enviaren a Cuesmes. Després de portar aquesta vida durant un any, se li suprimí el petit sou que rebia. Davant d'això i seguint els consells del seu germà Théo, del que ja començà a rebre ajut econòmic, decidí donar un tomb a la seva vida i dedicar-se a la pintura.[12]

Pintura: aprenentatge

Dibuix El sembrador (1881) Museu Van Gogh.
Al 1880 s'establí a Brussel·les i feu amistat amb el pintor holandès Anthon von Rappard. S'inscrigué a l'Acadèmia de Belles Arts on estudià dibuix i perspectiva. En aquesta època realitzà esbossos i dibuixos basats en les pintures de Millet, i representà personatges de pagesos i miners, models agafats de la vida quotidiana, i els pintà en un pla molt realista i amb una tonalitat molt fosca.[13]

Etten

El 12 d'abril de 1881, Van Gogh viatjà a Etten a casa dels seus pares, on continuà dibuixant amb models naturals del món rural. Aquell estiu es trobà amb la seva cosina Kee Vos-Stricker que acabava d'enviduar, de la que s'enamorà i li proposa matrimoni; la resposta de Kee va ser: «No, mai, mai» (Niet, nooit, nimmer).[14] Malgrat aquesta negativa, va insistir mitjançant cartes que la vídua no contestava i, a més, es va negar a veure'l un altre cop. Va escriure als pares i oncles d'ella, a anà a casa seva per intentar veure-la; els familiars li van arribar a dir que la seva insistència era fastigosa.
El desembre de 1881, va escriure al seu germà i li comptà la història i les disputes amb el seu pare: «Però, com pots veure, sóc novament a La Haia; per nadal vaig tenir una disputa força greu amb el nostre pare, que va arribar a l'extrem de dir-me que seria millor que abandonés la casa. Ho va dir tan enèrgic que me'n vaig anar aquell mateix dia».[15]

La Haia

Dibuixos a La Haia
Vincent van Gogh - Sorrow.jpg Van Gogh 1883-03, The Hague - Girl Kneeling by a Cradle F 1024 JH 336.jpg
Dolor (1882) Posiblement la model va ser Sien Hoornik. Nena de genolls davant d'un bressol (1883)
A La Haia, Van Gogh tenia un cosí pintor d'aquarel·les, Anton Mauve, que li va donar bons consells i li va insistir en la importància de l'aprenentatge de la perspectiva i el dibuix. Vicent va realitzar les seves primeres aquarel·les així com natures mortes, utilitzant tons apagats, com ho demostren les dues aquarel·les: El pobres i els diners (1882) i Natura morta amb col i esclops(1881).
Mentrestant la seva vida amorosa va prendre un nou camí. Per desesperació davant el rebuig de la seva cosina Kee, o per compassió, va recollir del carrer Sien Hoornik, una prostituta alcohòlica i embarassada, que ja tenia una filla, i amb la que va viure durant un any; elles també li van servir de model per a les seves obres, tant la mare com la filla. Al dibuix Dolor, al marge inferior, va citar les paraules de Jules Michelet del tractat La Femme (1860): Com és que hi ha a la terra una sola dona?. Sien, per la manca de mitjans econòmics, havia tornat a exercir la prostitució i això, unit a la gran pressió que va patir Van Gogh per part del seu pare, el seu germà Theo i el seu cosí Mauve, amb el que va arribar a discutir i trencar la seva amistat, va fer que aquest intent de vida familiar també fracassés.[16]
Després de la seva separació de Sien, es va traslladar a Drenthe, on va romandre durant tres mesos i va pintar algunes escenes paisatgístiques a l'oli, on es pot copsar la diferència amb els dibuixos. Com volia plasmar tots els detalls, va realitzar els olis amb traços gruixuts i pinzellades espesses. Aquesta temporada va sentir més que mai la solitud; a les cartes dirigides al seu germà, l'insistia en què ha d'abandonar el seu treball de marxant i seguir el camí de la pintura. El desembre de 1883 va tornar novament a la casa paterna, aquesta vegada a Nuenen, on el seu pare havia estat traslladat.[17]

Nuenen

El teixidor al teler (1884) 70 x 85 cm.
A Nuenen va ser ben rebut per la seva família que li van condicionar una habitació com a taller. En aquell període es va dedicar a dibuixar i pintar els teixidors. Va coincidir que un amic seu, el pintor Anthon van Rappard, que havia conegut a Brussel·les, va venir a passar uns dies a Nuenen i tots dos van estudiar i pintar als teixidors rurals. En aquestes obres Van Gogh no va assolir la mateixa tècnica que el seu amic, però aquest li va servir d'exemple.[18]
A la pintura El teixidor al teler, del maig de 1884, fa palesa la duresa i l'esforç d'aquest ofici, però també la dignitat del personatge; aquí, Van Gogh demostra la solidaritat i la seva identificació amb el protagonista, intentant representar l'ideal d'una societat alliberada de la industrialització i fa una lloança al treball artesanal. La composició d'aquesta pintura fa l'efecte com si la figura principal, el teixidor, estigués emmarcat pel mecanisme del teler, amb un enreixat horitzontal i vertical que sembla integrar al personatge fins aconseguir que arribi a formar part de la màquina. La claror del fons fa ressaltar tot el dibuix.[19]
A la tardor de 1884, sorgí un nou enamorament, ara amb la filla d'un veí, Margot Begemann, deu anys més gran que Vincent, que l'acompanyava en les seves sortides pictòriques pel camp. Van pensar en el matrimoni, però es van trobar amb la ferma oposició per part de la família de Margot, la qual va intentar suïcidar-se. Poc després, el 26 de març de 1885 va morir el pare de Van Gogh. Les disputes per l'herència entre la seva mare i les germanes, van fer que marxés de casa per anar-se'n a viure a un lloc més ampli que li va oferir el sagristà de l'església catòlica; a la seva família, que era protestant, aquest fet es va viure com una ofensa.[20]
Durant la primavera de 1885, pintà la que es considera una de les seves grans obres, Menjant patates. Fins aleshores els seus esforços s'havien centrat sempre en la representació d'una figura, i aquí es va trobar amb la dificultat d'haver de coordinar cinc personatges i aconseguir relacionar-los. Per realitzar aquesta pintura va contractar models, i va realitzar diversos esbossos de dibuixos de les figures i d'estudis sobre detalls, com les mans subjectant la forquilla, la tassa o la tetera. Val a dir que els colors terrosos i foscos no contribuïren a una fusió harmoniosa amb el fons.[21]
Vincent, per carta, va explicar al seu germà Theo:
« He posat el meu més gran interès en què, en contemplar el quadre, es pensi que aquesta gent que està sota el llum, que menja les seves patates ficant les mans al plat, ha treballat també amb aquestes mans la terra; el meu quadre exalta, doncs, el treball manual i l'aliment que ells mateixos s'han guanyat amb tota honestedat... »

Amb l'ajut de Theo es van imprimir vint litografies de Menjant patates que la gent dels voltants van poder comprar a preus assequibles.[22]
Aquesta pintura va provocar la ruptura amb el seu amic Rappard, ja que l'hipersensible i vulnerable Van Gogh no va acceptar els seus comentaris. Rappard li va fer aquesta crítica:
« Estaràs d'acord amb mi en què un treball semblant no pot prendre's seriosament. Per fortuna ets capaç de molt més. Però, per què tot ho observes i ho tractes superficialment, de la mateixa manera? Per què no estudies curosament els moviments? En aquest quadre els personatges posen. La mà de la dona del fons... què poc real! I quina relació hi ha entre la cafetera, la taula i la mà que toca la nansa? Què fa de fet aquesta cafetera? No es manté, tampoc la subjecten; doncs aleshores, què? I per què l'home de la dreta no pot tenir genolls, ni ventre, ni pulmons? O potser els té a l'esquena? Per què al seu braç li falta un metre de llarg, per què li falta la meitat del nas? Per què la dona de l'esquerra té per nas aquest mànec de pipa acabada en un dau? I encara t'atreveixes, amb aquesta forma de treballar, citar a Millet i a Breton? L'art és massa elevat per poder-lo tractar amb tanta negligència.[23] »

Es diu que, a la vista d'aquesta pintura a París, Camille Pissarro va quedar profundament impressionat per la força expressiva del quadre. També Émile Bernard va escriure en un article:
« Em vaig quedar consternat, en aquesta confusió, pel menjar dels pobres en una barraca inquietant sota la llum feble. Era grandiós en la seva lletgesa i estava ple d'una vida inquietant. »

Natura morta amb bíblia (1885) 65 x 78 cm.
Segurament quan Bernard parlava de la grandiosa lletgesa, es referia als colors ja que precisament ell tenia un sentit del color molt més lluminós.[24]
Durant els dos anys que va romandre a Nuenen va realitzar nombroses aquarel·les, dibuixos i unes dues-centes pintures a l'oli. Els colors usats continuaven sent colors foscos. El seu germà Theo es queixava en una de les seves cartes que eren massa apagats i no estaven en la línia de l'estil del moment, en què destacaven les pintures brillants dels impressionistes. El quadre Natura morta amb bíblia, va ser pintat l'octubre de 1885 abans de la seva partida cap a Anvers. S'aprecia la bíblia com a símbol de la casa paterna i de tota una educació religiosa. I com a contrast, apareix La joie de vivre de Zola, el llibre del naturalisme i, en opinió del seu pare, una de les obres més nefastes. A la pintura Van Gogh col·loca l'espelma, un símbol religiós, amb la idea de situar ambdues obres al mateix nivell.[25]

Anvers i París

Crani fumant un cigarret (1885)
A l'esquerra, gravat d'Hiroshige representant El pont Ōhashi a Atake sota una pluja sobtada; a la dreta, còpia de Van Gogh d'aquest gravat japonès:Japonaiserie: Pont sota la pluja (1887).
El novembre de 1885 va arribar a Anvers, on va llogar un petit taller al pis de sobre d'una botiga de pintures, lloguer pagat pel seu germà. Va comprar a antiquaris algunes xilografies japoneses, i es dedica a copiar models de guix d'escultures antigues exposades a la Reial Acadèmia, tot i seguir en desacord amb l'ensenyament acadèmic. Descobrí els quadres de Rubens, que amb el seu colorit i les seves formes femenines li van obrir l'alternativa de l'ús de colors com el carmí i el verd maragda. En aquesta època va contreure la sífilis, que encara que va ser tractada, li va fer perdre quasi totes les seves dents. El febrer de 1886 comentà en cartes a Theo que només s'havia pogut permetre sis o set menjars calents des del mes de maig passat.[26]
L'any 1886 se'n va anar a París a viure amb el seu germà Theo, a qui el va avisar amb aquesta simple nota: «Seré al Louvre des de migdia, o més matiner, si ho desitges». Els dos anys següents tindran múltiples friccions entre tots dos; sempre Theo és el que cedeix i perdona. Malgrat estar a París, no és del museu del Louvre on Van Gogh s'inspira, sinó del color dels impressionistes i dels pintors que coneix a l'Acadèmia de Fernand Cormon entre els quals es trobava Henri de Toulouse-Lautrec. També, mitjançant el seu germà, va conèixer quasi tots els impressionistes, en particular, Georges Seurat, Camille Pissarro, i Paul Gauguin. A la botiga de material de pintura de Père Tanguy, va fer amistat amb Paul Signac i Émile Bernard.
Dona al Cafè de Tambourin (1887)
Les estampes japoneses comprades a Anvers li van donar la clau per a la forma i l'espai. Va estudiar els colors complementaris i tot això li fa obrir-se a una expressió en el seu art que no havia sospitat a Països Baixos. Pissarro també li va explicar les noves teories sobre la llum i el tractament divisionista dels tons. L'artista aconseguí anar afegint colors més rics i lluminosos a la seva paleta, gràcies a Signac, amb qui va treballar el 1887. Practicà pintant paisatges urbans del barri de Montmartre i natures mortes, ja amb colors molt més vius; els vermells, grocs i blaus amb els seus complementaris ja es poden apreciar en quasi totes les seves pintures d'aquest període.[27]
Retrat de Père Tanguy (1887-88)
Exaltat per la intensitat del clima artístic de París Van Gogh va aconseguir, amb l'ajuda de Toulose-Lautrec, la renovació de la seva pintura pel que fa a la investigació psicològica dels retrat. Va podier apreciar les pintures exòtiques realitzades per Gauguin a la Martinica. El retrat de Dona al Cafè de Tambourin és del mes de febrer de 1887. No representa una bevedora en una taverna qualsevol sinó que és la imatge concreta d'una antiga model dels pintors Degas i Corot, Agostina Segatori, i que en aquest moment era la propietària del bar. El quadre respira un cert atractiu exòtic, des del pentinat de la dona passant pel seu vestit fins el fons de la pintura on en la seva decoració es copsen làmines japoneses. Una de les coses més importants que va aprendre en aquesta època va ser l'aplicació del contrast complementari, el contraposar els tres colors bàsics (groc, vermell i blau) a la barreja formada pels altres dos, com la combinació vermell-verd, groc-violeta i blau-taronja que reforcen el seu to o es neutralitzen en mesclar-se en un gris deslluït. Així s'observa l'aplicació ja d'aquesta tècnica als Quatre gira-sols on s'aprecia clarament el contrast complementari entre el groc i el blau viu del fons.[28]
Sentia una gran admiració per Katsushika Hokusai, Utagawa Hiroshige i Utamaro, pintors japonesos dels que va realitzar diverses còpies d'uns gravats que havia comprat. A les reproduccions de les xilografies procedents del Japó se l'anomenava japonaiserie. Dues obres que se sap que són fetes per Van Gogh són Prunera en flor i Pont sota la pluja, còpies d'obres de Hiroshige. D'aquestes obres japoneses Van Gogh deixà escrit el següent comentari:
« Envejo als japonesos per la increïble i neta claredat de la que estan impregnats tots els seus treballs. Mai no resulten avorrits ni fan l'efecte d'haver-los realitzat a corre-cuita... El seu estil és tan senzill com respirar. Són capaços de fer una figura amb uns pocs traços segurs, i que sembli tan fàcil com botonar-se l'armilla.[29] »

Poc abans de finalitzar la seva etapa parisenca, Van Gogh va realitzar tres retrats de Julien Tanguy, anomenat per tots com Père Tanguy. A la seva rebotiga havien exposat les seves obres Van Gogh, Gauguin, Paul Cézanne i Seurat. Aquest retrat és l'obra representativa de la seva etapa a París; amb una visió frontal, és una imatge d'una estructura simple que contrasta amb el fons, tot decorat amb estampes japoneses. L'artista holandès està disposat a realitzar el seu somni mediterrani a la recerca de l'encegadora llum de la Provença, amb l'esclat de la natura i els colors purs, colors que estudià a la seva col·lecció d'estampes japoneses. És un període molt fèrtil en el que, per una banda, el seu art s'inclina cap a l'impressionisme, però per l'altra, l'absenta i la fatiga mental agreugen la seva condició física.[30]

Darrers temps: Arles

Presseguer en flor (1888)
Al febrer de l'any 1888 se'n va anar de París i es va traslladar al sud de França, a Arles, o Arle (en provençal). Primer s'instal·là en una habitació situada damunt d'un restaurant, per la que pagava cinc francs diaris; això representava sobrepassar les seves possibilitats econòmiques, a part que l'espai era molt reduït per a tenir el seu taller. Pintava tot el que veia, i ja no necessitava estampes japoneses, com ell mateix reconeixia en una carta dirigida a la seva germana: «Aquí no em fa falta per a res l'art japonès, perquè em faig l'ilusió d'estar al Japó i només necessito obrir els ulls i veure el que hi ha davant meu». Els seus primers quadres a Arles van ser típicament japonesos; la pintura Presseguer en flor, la va realitzar el març de 1888. Pintà la natura dels voltants, els camps de blat, els pantans del delta del Roine, el canal al sud d'Arles que queda reflectit en diverses obres com El pont de Langlois. Durant aquest període va començar a utilitzar les pinzellades ondulants i els grocs, verds i blaus intensos que caracteritzen la seva obra pictórica dels darrers temps.[31]
El 24 de maig de cada any, gitanos de tota Europa acudeixen en pelegrinatge a Les Santes Maries de la Mar per a venerar la seva patrona santa Sara. Van Gogh acudí a observar-ho i aprofità per realitzar pintures durant la seva estada. Entre els quadres hi ha l'obra Barques a Saintes-Maries:[32]
« He passat una setmana a Saintes Maries. A la platja de sorra fondejaven petites barques verdes, vermelles i blaves, de formes i colors tan bells que feien pensar en flors. Són tan petites que gairebé mai no van a alta mar. Surten quan no fa vent i tornen a terra quan aquest bufa amb massa força. »
— Vincent van Gogh. Juny 1888.

Retrats

Al començament de la seva estada a Arles, es va dedicar a l'execució de retrats. Tot i així, tenia dificultats per aconseguir que algú posés per a ell, sobretot si eren dones; la primera que va poder retratar va ser una dona jove a finals del mes de juliol, i li va posar el nom de La Mousmé, nom japonès que li va inspirar la lectura del llibre Madame Chisanthème de Pierre Loti. Amb els homes li va ser més fàcil convèncer-los, a canvi de convidar-los a una copa a la taverna; podia retratar-los sense cap problema, i així va realitzar les obres de El camperol, retrat de Patience Escalier, El zuau, El lloctinent Millet i El carter Roulin. Amb el carter Roulin va tenir una bona amistat i el va arribar a pintar sis vegades, així com també a tots els components de la seva família: el Retrat de Madame Augustine Roulin, el Retrat d'Armand Roulin –el fill més gran–, el Retrat de Camille Roulin –el fill més petit–, i la seva esposa amb un nadó. El poeta, retrat d'Eugène Boch, el va realitzar en una visita que li va fer aquest artista belga aquell mateix mes de juliol, segons explica en una carta dirigida al seu germà. En aquest retrat volia captar les idees més romàntiques del personatge:[33]
« He exagerat el ros del cabell, he utilitzat també tons taronges, crom i groc llimona pàl·lid. Al darrere del cap, en lloc de pintar la paret ordinària de l'habitació principal, he pintat l'infinit, un fons pla del blau més ric i intens que he pogut aconseguir, i amb aquesta senzilla combinació del cap brillant sobre el fons intensament blau, he aconseguit un efecte misteriós, com si fos una estrella en la profunditat d'un cel blau. »
—Vincent van Gogh. Juliol 1888

Visita de Gauguin a Arles

El Sembrador (1888)
Van Gogh va passar tot l'estiu pintant paisatges a l'aire lliure. Per a realitzar la composició col·locava al fons del quadre tota la part arquitectònica, com torres d'església, xemeneies, cases, pobles, en una fina franja a l'alçada de l'horitzó; el primer pla el reservava als camps i la vegetació. Així ho va fer al quadre Vista d'Arles amb lliris en primer pla, Els segadors amb Arles al fons, La collita, Camps llaurats, La vinya verda i una de les seves obres paisatgistes més espectaculars El sembrador, realitzada al mes de juny, quan la collita estava quasi a punt, com es pot observar en el camp de blat madur que hi ha darrere el sembrador. Amb els colors blau i porpra, i els grocs relluents del sol i el cel va aconseguir un contrast cromàtic.[34]
Casa Groga (1888)
Va llogar una part de l'anomenada «Casa Groga», a la zona nord de la ciutat. Theo li va enviar tres-cents francs per a poder condicionar i moblar modestament la casa, i s'hi va instal·lar des de mitjans de setembre. El poder disposar de gran espai li va fer pensar novament en un projecte que havia somniat des de feia temps: fundar una comunitat d'artistes. A les cartes que mantenia amb Gauguin, el seu tema principal era l'Atelier du Midi, que junts haurien de fundar i on demanarien que participessin Seurat, Signac i Bernard.[35]
També Theo va insistir a Gauguin perquè fes el viatge a Arles. Gauguin vivia en aquell temps en el poble de Pont-Aven a la Bretanya; estava aclaparat per deutes, se sentia incomprès i somniava amb la fundació d'un cercle de pintors, però segurament mai no havia pensat en Van Gogh com a component. La seva meta era a la Martinica, però la qüestió econòmica era un impediment.[36] Theo van Gogh era el galerista i marxant de Gauguin i aquest pensava que darrere el caràcter estrany de Vincent i les intencions de Theo s'ocultava alguna estratagema comercial; però no es decidia a marxar a Arles. Així ho va fer saber en una carta dirigida a Émile Bernard, l'octubre de 1888:
« Per més que m'apreciï, no crec que Theo es presti a mantenir-me al Midi, solament per la meva cara bonica. Amb el seu fred caràcter holandès ha estudiat el terreny i projecta portar la cosa ho més lluny possible i en exclusiva. »

Va anar retardant el viatge tot disculpant-se per carta, fins que Theo va acabar de pagar tots els deutes que tenia Gauguin; aleshores, el 23 d'octubre, va viatjar a Arles.[37] Mentre, Van Gogh, havia realitzat diverses sèries de pintures per tal de decorar la «Casa Groga», especialment l'habitació destinada a Gauguin.
Gerro amb dotze gira-sols (1888)
La ideologia del simbolisme va sorgir a la fi del segle XIX. Segons va escriure l'any 1886 Edouard Dujardin, un dels grans teòrics d'aquesta tècnica:
« L'objectiu de la pintura i la literatura és reproduir el sentiment provocat per les coses amb els mitjans propis de les citades arts. El que s'hauria d'expressar no és la imatge sinó el seu caràcter. »

A la pintura Gerro amb dotze gira-sols, pintat l'agost de 1888, Van Gogh el que cercava era l'esperit del simbolisme. La meticulositat de les flors contrasta amb la caòtica situació de les fulles així com a la pastosa aplicació del color que, davant el fons blau clar, aconsegueix que el quadre tingui un significat que va més enllà que la simple reproducció de les flors. Exposa la imaginació de l'artista i la seva gran força expressiva, i aquesta força exigia un gran deliri de sentiments.[38]
Durant aquest mes d'agost va realitzar quatre pintures sobre gira-sols: primer amb tres flors, després amb cinc, fins arribar a la dels dotze gira-sols sobre un fons blau, i una altra amb quinze gira-sols sobre un fons groc.
Abans de l'arribada a Arles de Gauguin, li va enviar un autorretrat, amb el títol Autorretrat com un bonze, quadre en el que és evident la seva identificació amb el japonisme; s'havia pintat amb el cap rapat a l'estil bonze.[39]
Diferents punts de vista entre Gauguin i Van Gogh
Paul Gauguin 085.jpg Van gogh-lallee des alyscamps.jpg
Els Aliscamps (1888) per Paul Gauguin L'avinguda dels Aliscamps (1888) per Van Gogh
Gauguin va ser el que va impulsà Van Gogh perquè pintés llocs històrics d'Arles i així van treballar plegats i van pintar la sèrie de vistes d'Aliscamps. Van escollir diferents motius; Gauguin va pintar un paisatge amb un encant pintoresc i més aviat refinat, mentre que Van Gogh va triar un passeig emmarcat pels alts àlbers que tenien un color groc pur que contrastava amb el verd-blau del cel; en canvi el color empleat per Gauguin era molt més tímid. Es van pintar mútuament; Gauguin va pintar de perfil a Van Gogh i aquest va pintar a Gauguin d'esquena.[40]
Però, tot seguit, les diferències personals es van fer evidents i la convivència fou difícil; tots dos tenien un caràcter molt temperamental. Menys de dos mesos després de l'arribada de Gauguin, van començar a tenir violents enfrontaments que van culminar en una baralla durant la qual Van Gogh, amb una navalla, es tallà un tros de la orella esquerra. Tot seguit, l'embolicà en un paper de diari i se l'emporta a un bordell on l'entregà a una prostituta anomenada Rachel que donà avís a la policia. Van anar a buscar Van Gogh a la Casa Groga, i el trobaren dormint; fou traslladat immediatament a l'hospital.[41] Van avisar a Theo i Vicent va quedar hospitalitzat durant catorze dies; quan la seva vida ja no corria perill, Gauguin va tornar amb Theo a París.[42]
En tornar a casa seva Van Gogh va pintar el quadre Autorretrat amb orella embenada, mostrant tota la part dreta del cap amb una bena. Al fons, a la part esquerra, es pot veure una xilografia japonesa que amb el seu colorit contrasta amb el blanc de la part de la cara on té la ferida. El quadre va haver d'ésser pintat davant d'un mirall ja que la orella ferida va ser l'esquerra. Passades quatre setmanes va haver de tornar a ser ingressat ja que presentava símptomes de patir mania persecutòria; s'imaginava que el volien enverinar. Durant uns altres deu dies restà sota la cura del Dr. Felix Rey. Al març, atenent una petició de veïns d'Arles, van trucar a la policia i va ser hospitalitzat una vegada més, i va romandre sis setmanes a l'hospital d'Arles. El 17 d'abril Theo es casà amb Johanna Bonger a Ámsterdam. Poc després, Vicent decidí d'internar-se voluntàriament a l'hospital mental de Monestir de Saint Paul de Mausole, en un ex-monestir a Sant Romieg de Provença, a una mica menys de 32 quilòmetres d'Arles.[43]

Sant Romieg de Provença

El mes de maig de 1889, Van Gogh va ingressar a l'hospital psiquiàtric de Sant Romieg de Provença, on va tenir dues habitacions a la seva disposició, una de les quals la feia servir com a taller.[44]
Durant la seva estada, la clínica i el seu jardí es van convertir en el tema principal de la seva pintura. Un dels seus primers quadres, va ser Iris (Paul Getty Museum, Los Ángeles), i mostra una gran vitalitat rítmica i una gran conjunció de colors. En aquesta època la seva pintura es caracteritza per la presència de remolins, com es pot observar en una de les seves pintures més conegudes, La nit estelada.[45]
La Pietat (segons Delacroix), versió de Van Gogh.
Quan ja el van deixar sortir a donar passeigs pels voltants de la clínica, va començar obres on els temes eren pins, xiprers i oliveres. Va ser durant el mes de juny quan va desenvolupar els efectes pictòrics dels arbres, de les oliveres amb el seu troncs sinuosos; en va fer diversos quadres: Els Alpilles amb oliveres a primer pla, Olivera i Recol·lecció de l'oliva. Els pins els tenia al mateix jardí de l'hospital. Un dels primers quadres va ser Malesa, on només s'aprecien la part inferior dels troncs amb tons constituïts per blaus freds. A continuació va pintar els pins que s'aprecien als quadres El jardí de l'hospital de Saint Paul i Pins al cel de la tarda. Però foren els xiprers, amb la seva forma triangular, els que li va servir per crear una sèrie magnífica de paisatges. Incorporava la taca fosca del xiprer en moltes de les grans composicions, com a La nit estelada i, entre altres, a Camp de blat amb xiprer, Xiprers amb dues dones i Xiprer contra el cel estelat.[46] Uns mesos més tard, el gener de 1890, el crític d'art Albert Aurier va publicar un article sobre Van Gogh, en el que elogiava el simbolisme dels xiprers, i els hi donava tanta importància com la que tenien els seus gira-sols.[47]
A Saint Romeig, va tornar a sentir la necessitat de copiar a pintors que admirava, per la qual cosa va demanar al seu germà Theo que li enviés làmines de reproduccions a partir de les quals ell interpretava el color a la seva manera. D'aquesta manera va explorar temes religiosos com La Pietat (Delacroix), on va pintar a Crist amb el cabell i la barba de color vermell i La resurrecció de Llàtzer (Rembrant). També va tornar a copiar algunes de les seves pintures favorites, les de Millet: la Camperola batent el lli i Nit (a partir de La Veillée de Millet). Totes elles es conserven al Museu Van Gogh d'Amsterdam.[48]

Exposicions en vida

La vinya vermella, una de las poques pintures venudas en vida de Van Gogh
La primera exposició va ser a París el 1889, al Saló dels Indenpendients, organitzada més tard (entre maig i octubre) que en altres anys, perquè pogués coincidir amb l'Exposició Universal d'aquell mateix any. L'elecció d'obres les feien els mateixos artistes però els nous socis només podien presentar-ne dos, i Van Gogh va indicar al seu germà les dues pintures que havia d'enviar: La nit estelada (1888) i Iris (1889).[49]
Al gener de 1890 va rebre la invitació per participar en una exposició a Brussel·les amb el grup Les XX, a la qual va enviar sis obres: dues de la sèrie de gira-sols i quatre sobre paisatges. Dues les havia pintat a Arle, La vinya vermella i Vista d'Arle, i dues altres a Sant Romeig. Durant la inauguració Henri de Groux va criticar els quadres de Van Gogh, però van sortir en la seva defensa Toulouse-Lautrec i Signac. En aquesta mateixa exposició va vendre l'obra La vinya vermella, adquirida per la pintora pertanyent al grup Les XX, Anna Boch [50], germana del seu amic Eugène Boch.[51]
Finalment va ser al Saló dels Independents de París, el febrer de 1890, on exposà la quota completa de deu pintures.[52] Va tornar a patir nous col·lapses que li van durar més que d'altres vegades anteriors; patia angoixa, terror i al·lucinacions amb accessos d'ira molts intensos. Quan va tornar a escriure a Theo li va explicar que havia decidit d'abandonar la clínica. Després d'una breu estada a París amb el seu germà, va decidir establir-se a Auvers-sur-Oise.[53]

Auvers-sur-Oise

Traslladat a Auvers-sur-Oise, a la vora de París, es va instal·lar en una habitació de la pensió Ravoux. Allà va conèixer el Dr. Gachet, pintor aficionat, que es va oferir a cuidar-lo. Sota la cura de l'atenció pel Dr. Gachet l'activitat artística de Van Gogh fou intensa; en dos mesos pintà mes de setanta quadres. Freqüentà la casa del doctor, i pinta el jardí, la seva filla Margarida entre flors i al piano, i al mateix doctor. Van Gogh tornà a refugiar-se en la pintura amb un gran entusiasme; li agradaven els paisatges d'Auvers, com abans els va meravellar a tants altres pintors com Corot, Pissarro, Guillaumin i Cézanne.[54]
Escrigué a la seva mare aquestes confessions:
« Estic plenament absorbit per aquestes planes immenses de camps de blat sobre un fons de pujols, vasts com el mar, d'un groc molt tendre, d'un verd molt pàl·lid, d'un malva molt dolç, amb una part de terra llaurada, tot plegat amb plantacions de patates en flor; tot sota un cel blau amb tons blancs, roses i violetes. Em sento molt tranquil, gairebé massa calmat; em sento capaç de pintar tot això.[55] »

En aquesta població, és on va començar a utilitzar el format horitzontal de doble quadrat, que precisament a la vall d'Oise l'havia utilitzat el pintor Charles-François Daubigny de l'Escola de Barbizon. Vang Gogh havia pintat algunes vegades el jardí de la casa de Daubigny.
El seu quadre sobre L'església d'Auvers-sur-Oise, està construït sobre línies fermes i definides, que produeix l'efecte d'una escultura retallada sobre el blau intens del cel, efecte que dóna una sensació d'obscuritat. La profunditat l'aconsegueix amb els dos camins en forma de /v/ en un primer pla; aquests camins apareixen col·locats de manera similar en una obra posterior, Camp de blat amb corbs. Van Gogh assenyala a les seves cartes, la solitud i la malenconia que tenen aquests últims paisatges de bladars sota cels tempestuosos i amenaçants; s'ha dit que els símbols dels corbs planejant sobre el blat suggereixen la premonició de la mort.[56] Les dues bandes de color, amb el contrast del blau i el groc, anul·len l'espai de la perspectiva. La composició de la perspectiva en el camp obert té una un sentit invers; surt de l'horitzó en direcció cap a la part davantera. El blau del cel és en un sol pla, i aconsegueix crear una unitat, mentre que el groc del blat està dividit en dos plans, el vermell dels camins en tres i el verd complementari de les franges del camí en cinc. Aquest quadre està considerat com una de les millors obres de l'artista.[57]
Camp de blat amb corbs (Juliol de 1890) Pintura a l'oli, 50 x 100 cm
Museu Van Gogh, Amsterdam.

Mort

Les tombes de Vincent i Theo van Gogh al cementiri d'Auvers-sur-Oise.
La depressió de Van Gogh va empitjorar i el 27 de juliol de 1890, a l'edat de 37, mentre passejava pel camp, amb un revòlver, es va disparar un tret al pit. Ell no es va adonar que la seva ferida era mortal, i va tornar a la pensió Ravoux, on va morir el seu llit dos dies més tard. Theo es va afanyar a estar al seu costat i va informar de les seves darreres paraules com "La tristesse durera toujours" (la tristesa durarà sempre). Vincent va ser enterrat al cementiri d'Auvers-sur-Oise.[58] Theo havia contret la sífilis, encara que això no va ser admès per la família durant molts anys, i només després de la mort de Vincent va ingressar ell mateix a l'hospital. No va poder suportar el dolor de l'absència del seu germà i va morir sis mesos més tard, el 25 de gener, a Utrecht. El 1914 el cos de Theo va ser exhumat i enterrat al costat de Vincent.

Obra

Vegeu la llista de quadres de Vincent van Gogh.
Plantadors de patatas (1884) Museu Kröller-Müller
Vincent Van Gogh va produir tot el seu treball, unes 900 pintures i 1600 dibuixos, durant un període de només deu anys, entre 1880 i 1890, fins que va sucumbir a una malaltia mental, possiblement un trastorn bipolar o un síndrome d'epilèpsia).[59] Va decidir ser pintor quan tenia vint-i-set anys i sempre va voler reflectir la vida en les seves obres.
La seva carrera pictòrica està marcada pels llocs on va viure i treballar. Això es copsa a la seva primera etapa a Països Baixos (1880-1886), on la pintura tradicional i popular d'aquest país, gairebé exclusivament de colors terrosos, són el que més va influir en obres com Menjant patates i les pintures sobre els telers. Realitzà nombrosos dibuixos de miners, de personatges populars i copià obres del seu pintor favorit Millet[60]

Postimpressionisme

Tanmateix Van Gogh va representar millor el postimpressionisme, estil que va abastar aproximadament un període entre 1885 i 1915. Va representar una via divergent de l'impressionisme, on els pintors fan de la vida quotidiana el seu tema principal. Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada el 1910 per Roger Eliot Fry; sorgeix del títol que va donar a l'exposició de la Grafton Gallery a Londres: Manet i els postimpressionistes. Fou utilitzada per artistes com Cézanne, Van Gogh i Seurat però de vegades també per altres artistes de la gran dècada impressionista (1870-1880) com Matisse i Bonnard.[61]

[modifica] Expressionisme i fauvisme

La seva obra destaca per l'ús del color i la frenètica tècnica que conté alguns trets de l'expressionisme. Van Gogh i Gauguin tenien tècniques diferents; Gauguin acostumava a pintar molt al taller de memòria i Van Gogh necessitava sempre copiar in situ, fossin paisatges o una model al davant. El seu temperament exaltat va voler mostrar-lo per la via del color.[62]
Els inicis de l'expressionisme apareixen durant les dues darreres dècades del segle XIX, a l'obra de Van Gogh (La italiana de finals de 1887), i a la d'Edvard Munch (El crit - 1893) i, en un altre nivell, a la del belga James Ensor(1860-1949). Una tendència a la que contribuirà fins i tot més Van Gogh, després de la seva arribada el 1888 a Arles, on el xoc de la llum del sud l'empeny a la conquesta del color, amb obres com La nit estelada i Les Oliveres de Saint-Rémy (1889). Les pintures del període Sant Romieg de Provença es caracteritzen sovint per remolins i espirals. Des de la dramatització de les escenes dels seus primers treballs, a la simplificació que caracteritzà els seus darrers treballs, en els que Van Gogh ja anuncia el començament de l'expressionisme. Caldria esperar a l'agost de 1911, quan el crític d'art Wilhelm Worringer va ser el primer en parlar d'"expressionisme".[63]
A Alemanya i Àustria, expressionistes com Ernst Ludwig Kirchner, Erich Heckel, Vasili Kandinski, Paul Klee, Gustav Klimt i Oskar Kokoschka aprendran de la tècnica de Van Gogh, del nerviosisme, l'exageració de les línies i colors que fan que sorgeixin millor l'expressió dels sentiments i les emocions. El color i l'empastament en la projecció de la pintura de Van Gogh, es va formalitzar quinze anys més tard amb el sorgiment del fauvisme. Segons Van Gogh: «En lloc de reproduir amb exactitud el que tinc davant dels ulls, prefereixo servir-me del color per expressar-me amb més força.»[64]

Reconeixements

El doctor Paul Gachet (1890), col·lecció privada
Octavi Mirbeau, historiador d'art, un dels primers en admirar Van Gogh, per retre-li homenatge al Saló dels Independents en l'exposició realitzada el 1891, va deixar escrit:
« Aquí em trobo en presència d'algú més gran, més mestre, una persona que em pertorba, m'emociona, crida la meva atenció (...) Van Gogh posseïa, d'un mode poc freqüent, allò que difereix un home d'un altre: estil (...) és a dir, afirmació de la personalitat. »

Des del segle XXI, l'anàlisi del missatge que es desprèn de les seves pintures és positiu i alegre. Durant la seva breu dedicació artística Van Gogh va aconseguir el domini tècnic i una productivitat que pocs artistes l'han aconseguida. A totes les seves obres va assolir de fusionar les qualitats dels seus predecessors holandesos, com la devoció a la naturalesa, amb l'ús del color i la tècnica de la pintura francesa.[65]
La seva fama va créixer ràpidament després de la seva mort, gràcies a la promoció de la dona de Theo que, encara que no va tenir una bona relació amb Vincent, va resultar ser l'única hereva de tota la seva obra després de la mort del seu espòs. El major impuls de la seva obra vingué especialment després d'una exposició de setanta-una de les seves pintures, a París el 17 de març del 1901, onze anys després de la mort de Vincent van Gogh.

Procediment de treball

Mostra de la pintura actual i l'anterior
Van Gogh - Patch of grass.jpg Van Gogh portrait under Grasgrond.jpg
Taca d'herba (1887) Museu de Kröller-Müller Països Baixos Imatge de la cara d'una dona pintada anteriorment
La tècnica que emprava era diferent segons l'efecte que volia aconseguir, cobria els plànols amb colors plans, mentre que en altres quadres posava pinzellades amples i de vegades perfilava tot el dibuix amb traços gruixuts. Altres vegades, treballava amb un pinzell dur ratllant totes les formes; segons com l'interessava, accentuava les línies o el color. El traç amb moviment rítmic el repetia tant en els dibuixos com en les pintures.[66]
S'estima que Van Gogh va pintar més d'un terç de la seva producció en els seus primers treballs.[67] El 2008, un equip de la Universitat Tecnològica de Delft i la Universitat d'Anvers va utilitzar avançades tècniques de raigs X per crear una clara imatge de la cara d'una dona pintada anteriorment, per sota de l'obra Taca d'herba.[68]

Cartes

Una gran part del coneixament que es té sobre van Gogh deriva de les seves cartes, la major part de les quals anaven dirigides al seu germà, Theo. Avui en dia, es conserven més de 600 cartes de Vincent a Theo i 40 cartes de Theo a Vincent, i encara que la majoria d'elles no estan datades, els historiadors d'art han estat capaços d'ordenar aquestes correspondències, en gran part, de manera cronològica. Això ha estat molt valuós, ja que és la recopilació de fonts primàries textuals la que estableix les bases del que es coneix sobre els germans Van Gogh. És interessant fer constar que el període en el qual la vida de Van Gogh és més obscura, el període a París, és el més díficil d'examinar per part dels estudiosos de la història de l'art ja que Theo i Vincent vivien junts, sense tenir necessitat d'escriure's cartes i, per tant, deixant ben poca informació dels esdeveniments d'aquest període.[69]