dimecres, 23 de febrer de 2011

Marató Country a Solsona

Jesse James

“ No rompas más”, es deia la primera cançó amb que més de setanta cowgirls i cowboys  van assaltar la pista improvisada de ball  de la pizzeria “El Cobert” aquest  passat divendres, dia 19, dins la Marató Country de Solsona. Prèviament els participants i acompanyants ens vam emplenar les alforges (llegiu panxetes) amb un àpat a l’altura de la duresa de les circumstàncies. Els esperaven, als “country dancers”, ni més ni menys que cinquanta cançons amb els seus corresponents balls. Es a dir (com ja vaig explicar al seu dia, però avui hi torno, perquè quan ho comento als  qui ignoren les curiositats d’aquesta disciplina la sorpresa és majúscula) cada cançó té el seu ball, és a dir, els seus passos concrets i exactes. Per això s’aconsegueix que més de setanta cowgirls i cowboys dansin al mateix temps, separats per uns escassos seixanta o vuitanta centímetres  els uns dels altres sense semblar una pista d’autos de xoc. L’espectacle és fascinant.

Sense temps a respirar, van sonar els primers compassos de la segona cançó, “Sunday Driver”. Clar, vaig pensar, el “conductor del diumenge”, el que nosaltres en diem vulgarment, “diumenger”,  aquest ball serà per aprenents. Doncs no! El ball, tot i ser ballat per la majoria de les cowgirls i els cowboys, el vaig veure complicadíssim.  Un espectador que tenia a la vora em va comentar que havia comptat deu passos diferents, i que creia que no era tant complicat. El vaig animar a provar-ho,  i, de sobta, hipnotitzat pel moment,  va fer una espècie de saltiró imprecís acompanyat d’unes torsions, certament, preocupants, de la cama dreta mentre, com no podia ser d’altra manera, es desequilibrava perillosament cap una taula propera. Va aconseguir tornar a posar els dos peus a terra, i, tot ruboritzat, es va tornar a recolzar a la barra, amb aquella gràcia que tenim els que fem de públic per incapaços, i poder continuar gaudint de l’espectacle sense patir més riscos innecessaris. He de reconèixer que l’home va tenir una experiència breu, però intensa, amb això del country, cosa que jo encara no he tingut i vist els resultats, em reservaré, si s’escau, per l’intimitat. 

Tot i l’intent fallit del meu veí de barra, sembla ser que no és per desanimar-se, ans el contrari, una de les cowgirls era autodidacta. És a dir, estudia els passos de les cançons a internet, per exemple, al youtube, i els practicava sola a casa. Doncs bé, ballava com el qui més en sabia. Per tant, els vergonyosos ja ho sabeu, youtube i paciència. Però sempre n’hi ha un o altre que destaca de la resta. Aquest divendres va ser en Lluis Semis. Destacava pel seu ritme quasi perfecte i perquè les va ballar totes. Va ser el centre d’admiració dels que fèiem d’entesos des de la barra. Tot un mestre.

I així fins arribar  a la cançó “Four wheels”, “quatre rodes”. De sobte la pista es va, pràcticament, buidar... ho heu encertat,  el Lluis és uns dels pocs que va començar a ballar-la amb la força, ganes i alegria que havia ballat la resta, i, de fet, ballaria tota la nit. Vaig buscar la meva assessora preocupat per aquella estampida de cowgirls i de cowboys. La Carmeta.  Em va explicar que era una de les més complicades d’executar. 

Encuriosit, hi vaig posar especial atenció als moviments de les cames, que per la velocitat em va ser impossible de seguir. Però l’éxtasis va tornar amb el Tomeu Penya.

Desprès, segons el llistat de cançons que tenia, va venir la cançó titulada “sexy”. Els moviments es varen tornar sensuals i suggerents. I aquí va arribar l’hora de col·laborar d’aquest cronista amb les i els “country dancers”. Desprès d’un saltiró amb més o menys gracia, vaig fer una mitja volta sobre el meu peu esquerre, quasi perfecta, i vaig encarar-me a la barra on darrera hi havia una atractiva “waitress”, i jo, fent-me passar per un dur cowboy de Louisiana, vaig demanar un bon Whisky de malta escocès, prou suau, abundant d’aromes i de gust durador per saborejar-lo amb calma. La vetllada s’ho mereixia.