dilluns, 22 de novembre de 2010

"Carta a un adolescent", Josep Àngel Colomés


Benvolgut amic. Aquesta no voldria ser pas una lliçó sinó més aviat una reflexió que crec que et pot ajudar. Penso que val la pena tenir en compte una sèrie de coses i valorar-les, perquè d'això en depèn, en part, que arribem a la maduresa amb garanties:

Saber renunciar. Dir que no és difícil. No ens agrada. És més agradable dir que sí. Però per experiència arriba un punt en què fas moltes coses però a vegades no et queda temps per fer les més essencials. És a dir, per un adolescent, el més essencial és tirar endavant els estudis i poder estar amb la família. Sí, està molt bé fer activitats extres. Però fer-ne moltes pot crear unes obligacions que et porten a patir un dèficit: el dèficit d'estar el suficient amb la teva família i el dèficit d'atendre les obligacions escolars amb eficàcia. Com sabeu, els pares o alguns familiars no els tindreu sempre i és bo estar amb ells. No tot ha de ser activitat i amics, també la família, que ens ho ha donat tot és important. El temps és breu i, per tant, a vegades cal dir no, cal renunciar a coses malgrat que ens n'agradin moltes. També ens caldrà fer-ho després, quan siguem més grans. Així és la vida. Cal saber renunciar. Sí, és dur, però cal fer-ho amb promtitud perquè el temps passa i arriba el punt, uns abans que altres, que perdem un pare o algun ésser estimat i el fet d'haver-hi passat temps és el millor regal que tenim quan els perdem.

Ser amos de nosaltres mateixos. En l'adolescència rebem moltes propostes. I no totes ben intencionades. La societat té molts interessos i a no tots podem dir que sí. A no tots hem de dir que sí. A la que no som amos de nosaltres mateixos ens traïm i perdem l'essència del que som. Cal que ens informem, que preguntem, que reflexionem. Sí, Pau de Tars ho deia: tot m'és permès però encara que tot em sigui permès no m'he de deixar dominar per res. És a dir, el domini propi és un valor. Per exemple, tenir paciència i aguantar una classe exigeix domini propi ja que pel cansament o pel que sigui tindríem ganes d'engegar-ho tot a rodar. Hi ha coses molt atraients però ens poden conduir a la ruïna. Coneixeu algú, en canvi, que s'hagi arruïnat per fer el bé?

Ser crítics però humils al mateix temps. Un no es pot creure tot el que li expliquen, sens dubte. Però tampoc pot creure's orgullós de tenir-ho tot controlat. Sí, hem de ser crítics, crítics per construir. Ara mateix hi ha unes eleccions i tots els partits tenen coses bones, però coses que també poden fer mal a les persones, al medi ambient o als col·lectius més desemparats. I sí, al mateix temps cal ser humils. Sempre podem aprendre de tothom encara que no ens ho sembli. La humilitat ens ha de fer caminar sense egocentrisme ni prepotència. La humilitat ha de ser garant d'una personalitat pròpia que ens hem d'anar configurant. No ens ha de fer vergonya ser com som ja que tots tenim coses positives. Si Iniesta ha arribat on ha arribat en part és també gràcies a la humilitat.

Ser qui som però amb la mà estesa. Lligat amb la reflexió d'abans, tots hem de ser qui som. Posar-nos al nostre lloc i estendre la nostra mà per intentar ajudar als de la nostra vora. A la que fem coses que estan fora del nostre abast, a la que intentem aventures que no van amb nosaltres és quan trobem dificultats que no ens pertanyen. Per tant, mirem qui som, coneguem-nos a nosaltres mateixos i actuem en conseqüència. I si ens equivoquem, mirem de rectificar ràpid.

Ser respectuosos amb les persones i amb el medi. No podem faltar al respecte dels altres. No podem ofendre al dèbil. No podem menysprear aquell que s'equivoca. Hi ha una frase que diu: “Estima'm quan menys ho mereixi perquè serà quan més ho necessiti”. Fins i tot els presoners i els criminals són persones i per això, perquè volem ser respectats, hem de respectar tothom. Diuen també que “allà on acaba la meva llibertat comença la de l'altre”. I Agustí d'Hipona deia: estima i fes el que vulguis. Ja s'entén que si estimes, respectaràs.

En fi, amic adolescent. M'agradaria que fossis... que fossis feliç. Però la felicitat no es troba en coses molt grans sinó més aviat en les petites, en valorar que pots estudiar quan hi ha gent que no ho pot fer. En valorar que pots menjar, alimentar-te, tenir una casa, tenir amics, tenir salut... quan hi ha gent que no té tot això. I sí, la veritat no ve per coses de fora que tinguem, ve i surt de dins. Per això, cal que no només pensis en la teva felicitat. És bo pensar en la dels altres perquè és el camí més ràpid per arribar a la pròpia.

Bé, espero això, que siguis feliç i que et prenguis aquesta carta com una proposta d'ajuda. Gràcies per llegir-me.