dimecres, 24 de febrer de 2010

Trobada d’amants del country a la pizzeria “El Cobert”.

Aquest passat divendres , dia 19, es va organitzar una exitosa trobada d’amants del country a la pizzeria “El Cobert”.

He d’aclarir que el cronista que escriu aquest article hi va participar de comensal i desprès d’espectador privilegiat. És a dir, d’una manera activa a l’hora d’endrapà i passiva a l’hora de ballar, pel simple fet de que no tinc la més mínima idea de dansar al so de l’esmentat estil. Per tant aquest article és una crònica d’un espectador que va fruir d’un magnífic espectacle.

El primer que sorprèn als que som uns ignorants d’aquesta cultura és la vestimenta que llueixen els que la practiquen; botes americanes que acaben amb unes puntes que fan tremolar als que son amenaçats de rebre alguna cossa, texans subjectats amb uns cinturons que llueixen unes espectaculars sivelles, camisa de llenyataire americà, corbatí de cordo on hi penja alguna que altra insígnia de temàtica americana, armilles seguint el mateix estil, i una munió de barrets dels de les pel·lícules de l’oest americà, que alguns no se’l treuen ni per menjar, i tot plegat voltat per la magnifica decoració del Cobert que em va transportar a l’altre costat de l’atlàntic, tal ment com si estigués en un local del més profund oest americà.

Desprès de les obligades presentacions i dins d’un magnífic ambient de camaraderia, varem sopar, servit per unes eficients cambreres i cambres que també s’havien vestit, amb més o menys gracia, de pistolers... ep!, sense les pistolers . El sopar va ser complet i profitós. Entre plat i plat em van posar al dia sobre l’indumentària que lluïen el més veterans i afeccionats a aquest estil cultural. Alguns n’han fet tota una filosofia de vida. Per exemple, bona part dels barrets lluïts eren importats directament d’Amèrica del Nord, alguns pels mateixos propietaris que els lluïen. Una de les espectaculars sivelles dels cinturons pertanyia a una sèrie numerada i limitada, complicada de trobar, i, fins i tot, algun dels balladors lluïa, amb força encert, un vestit complet adquirit per ell mateix al país d’origen d’aquesta cultura.

Un cop tips - amb excés, s’havia de repostar de valent per afrontar una nit de ball sense reposar -, van sonar les primeres notes de guitarres acústiques. Començava l’espectacle. Sense temps de pair res, varen saltar a la improvisada pista amb força entusiasme pràcticament tots els balladors, i la resta es varen desvetllat al primer cop de tacó al terra dels que ballaven, fen tremolar el local. I aquí començà l’altra sorpresa, unes vint-i-cinc o més persones de totes les edats en formació marcial i separades per no més de tres pams, comencen a dansar seguint els mateixos passos, es a dir, tots a l’hora i sense molestar-se els una als altres, com si fos una coreografia assajada fins a l’extenuació.

Com és possible aquesta unitat quant a la trobada hi ha persones i colles de procedència diferent i que mai han practicat ni assajat juntes? Doncs, més sorpreses, cada cançó s’ha de ballar de manera diferent, es a dir, cada cançó té el seu propi ball, els seus passos únics i concrets. En varen ballar unes quaranta dues. Efectivament, amic lector. Doncs quaranta dos balls diferents.

Això són anys de practiques i capacitat per memoritzar els balls i les seves corresponents cançons. Tot plegat admirable.

He de confessar que vaig estar a punt de saltar a la pista, però la prudència i la por a desmanegar aquella formació i trencar el ritme, em varen fer estar quiet a la cadira,ara bé, vaig col·laborar a la cultura country saborejant un aromàtic whisky americà amb gel... ep!, un i prou. Segur que hi tornaran, no us ho perdeu.